La televisió en temps de campanya electoral

beerderbergn11En l’edició número 11 de la revista Beerderberg, la revista trimestral dedicada a la comunicació política, publico una ressenya del llibre ‘El control audiovisual de las campañas electorales‘, escrit pel periodista Rafael Sánchez.

Tot seguit us deixo el text, però recomano enormement tota la revista!

 

La televisión en campaña

La televisión es todavía el principal terreno de juego electoral. Quizá sea por eso que el mundo de Twitter y de los memes no comprenda el resultado electoral del pasado 26-J en España. La política se chilla en Twitter. El voto, todavía por una cuestión generacional y de edad de la población, está en el sofá y se capta a través de las tertulias y, sobretodo, de los informativos de televisión.

Los partidos políticos son muy conscientes de la fuerza que tiene un corte televisivo que incluya bien su mensaje. Batallan tanto como pueden para extremar su control, limitando la tarea periodística. Así las cosas, el periodista madrileño Rafael Sánchez investigó la relación entre campañas electorales y periodismo televisivo y lo plasmó en el libro El control audiovisual de las campañas electorales (ed. Fragua, 2014), en el que profundiza en la campaña electoral del año 2008 al Congreso de los Diputados.

El volumen analiza, con fichas y entrevistas detalladas, la cobertura que TVE, Telecinco y Antena 3 hicieron de las campañas del PSOE y del PP. Los dos grandes partidos españoles captaron la mayoría de los recursos y atención de los servicios informativos de estas cadenas. IU, por entonces tercer partido estatal en votos, tuvo un papel secundario -sólo TVE envió un equipo diario a sus mítines-. Según se deduce del estudio de Rafael Sánchez, que fue su tesis doctoral, la aparición del resto de partidos fue imperceptible.

Las herramientas de los partidos
Si tienes buenas herramientas, podrás controlar tu mensaje. Y, para eso, PSOE y PP no escatiman recursos. Datos para evidenciarlo: en el Àrea de Comunicación del PP trabajan más de 100 personas, tienen un departamento de telegenia y disponen de un plató para ensayos y directos en televisión. En el PSOE transcriben todo lo que se menciona de ellos en los informativos para su posterior análisis.

PSOE y PP son generadores y emisores de material audiovisual. Son canales que graban, realizan, producen y envían imágenes de sus mítines para que las televisiones las recojan vía satélite directamente en sus estudios. Esto lo acompañan con la prohibición, total o parcial, de acceso de cámaras de TV a los actos de sus líderes, una actuación que levanta polémica en la profesión periodística. La señal institucional, que los partidos utilizaron por primera vez en el año 1996, condiciona la elección del corte de voz y de la imágenes que se emiten y, por lo tanto, el mensaje que llega al espectador.

Cuando el autor pregunta sobre esta praxis, ambas formaciones lo argumentan con razones económicas y de eficiencia para las televisiones. Pero, en realidad, vigilan los movimientos de su rival. Los socialistas justifican el uso de la señal realizada porque los populares también la utilizan. Dicen que si estos no la usaran, ellos harían lo mismo.

La investigación señala que los debates se mantienen como el acontecimiento mediático más importante previo a las elecciones. Las audiencias lo certifican. En aquella ocasión se celebraron dos con los candidatos en la Academia de la Televisión y uno de caràcter económico con el especialista de cada candidatura.

El rol del periodista
¿En qué situación se encuentran los profesionales de la información? Ni más ni menos que ante 15 días de notícias que se cocinan en los búnkeres de los partidos. Los periodistas colisionan con una agenda que viene impuesta por PSOE y PP y quedan en un papel secundario, como espejos de la campaña.

Los corresponsales políticos coinciden en señalar el hermetismo con que los spin doctors tratan a sus candidatos. Les ven y les escuchan a diario, pero no se relacionan. La interacción es casi nula, si no fuera por el tópico viaje que el candidato tiene que hacer en la caravana periodística o cuando, por insistencia de los periodistas, algún día los líderes políticos se acercan al corralito de prensa para saludarles y, en el mejor de los casos, contarles algún off the record.

Aunque las barreras a los medios persisten, los periodistas han encontrado vías de escape. Actualmente, Twitter es un canal para contar otros elementos de la campaña fuera de las crónicas. En 2008 no se usaban de este modo las redes sociales. Pero IU ya vió en la red una senda para evadirse de los límites legales y televisivos. Creó sus espacios de difusión en los portales Second Life y MySpace. YouTube también le valió.

El control audiovisual de las campañas electorales se actualizó para comentar la irrupción de las redes sociales en la contienda del 2011, en la que Twitter jugó un papel…

Continua llegint l’article a l’edició número 11 de la revista Beerderberg

 

2010: Allà Vosaltres

Tanquem el 2009 i, en obrir el 2010, tothom tindrà posada la seva mirada en les eleccions al Parlament. Unes eleccions que em fa l’efecte que mantindran la mateixa llei electoral que fins ara, ja que no sembla fàcil canviar-la en tant poc temps. De la mateixa manera que no se sap si aquests comicis nacionals seran al novembre, o al juny.

La prepreprecampanya va començar el 8 de juny, just l’endemà de les eleccions europees (recordeu aquell que quan era candidat tenia Twitter?) i abans de tancar el 2009 els missatges clau es posen sobre la taula. I es gesticulen. Cadascú marca el seu paquet. Dels gestos n’ha nascut aquest post.

Carretero a escena

En un matí tranquil de 31 de desembre, navegant per la xarxa he topat amb 3 vídeos que ja pensen en aquestes eleccions. D’entrada, Joan Carretero, al canal online de RCat, llença el seu missatge comparant les eleccions catalanes amb un partit amistós de la selecció catalana. El gest, en el vídeo, arriba al segon 32, amb una aixecada d’espatlles, just abans d’un canvi de pla.  Un gest pensatiu. “Serà un partit on podreu decidir que volem ser lliures. Vosaltres teniu la paraula”, diu Carretero. El metge de Puigcerdà qualla així el seu missatge independentisme, en un clip que es mou massa i mareja una mica, per cert. Si el que voleu és llibertat per Catalunya… allà vosaltres!

Felicitació de cap d’any de Joan Carretero, president de Reagrupament from Reagrupament on Vimeo.

Montilla, 50×15

Mentrestant, el president de la Generalitat, José Montilla, també fa un gest suggerent. En el seu discurs de Nadal -teòricament com a president, malgrat que a la xarxa en corren dubtes -, Montilla fa una aixecada de la cella al segon 47, just quan parla de les eleccions dient que “podreu decidir amb el vostre vot quin camí cal seguir”. Un gest de seducció cap als votants. Al més pur estil Sobera al concurs 50×15. Amb corbata vermella, Montilla diu que si voleu “mantenir l’horitzó que hem traçat”, mantenir el tripartit… doncs allà vosaltres!

(cal que accediu al vídeo ja que la Generalitat no permet embebar-los!)

Mas i els trens

Mentrestant, el líder de CiU, Artur Mas, tanca l’any parlant del tema estrella d’aquests dies: el traspàs de rodalies. El seu gest és felicitar la Generalitat pel traspàs, diu que se n’alegra, però que aquest queda molt mancat: “El nostre propòsit és que es traspassin també les estacions i les vies, que és per on passen els trens“, diu. Mas llença el tema amb una corbata taronja molt addient i en una sala de premsa on, ara me n’adono, han canviat el fons estàtic per una pantalla. El missatge de Mas és que per un traspàs ben fet de rodalies… allà vosaltres!

Sens dubte serà un 2010 molt i molt interessant, en què sortiran a escena altres personatges que també tenen clara la seva visió de país i la manifesten clarament, sense complexes…

Adrenalina a punt? BON ANY!!

Les dues ànimes del PSC

No recordo quan va ser la primera vegada que em van explicar la història de la fundació del PSC, si a Batxillerat, a Ciències Polítiques o a Periodisme. Però sí que recordo que era molt gràfic: en el seu dia, tres partits (oh, casualitat!) es van unir en un. Eren el Partit Socialista de Catalunya-Congrés, el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE quan es van ajuntar a Barcelona el 1978. I a dia d’avui la desunió sembla que encara existeix (veure Sitges 1994), però hi ha pocs dubtes que la branca que s’imposa encara és, de les tres citades anteriorment, la tercera: un partit a Catalunya supeditat al PSOE.

Tot aquest preàmbul ve a propòsit per recomanar un article de David Gonzàlez, que he llegit avui a l’AVUI i que ve a causa de les declaracions que en els darrers dies s’han despenjat Montserrat Tura i Antoni Castells.

PSC-P(ajín), PSC-C(astells)

David González / dgonzalez@avui.cat

Va ser Pasqual Maragall qui va parlar de “les dues ànimes” del PSC. A saber: l’ànima que en diem “més catalanista” o “més PSC”, els Reventós, els Obiols, els Maragall, els Castells, les Tura, els Nadal…, i la que, pels volts d’aquell congrés de Sitges del 1994 en què tot va canviar, es reclama tant catalanista o més que l’altra (molts de vostès diran que és “la més PSOE”) però que, en tot cas, és la que mana. I mana tant perquè aquesta és l’única de les dues ànimes que va aconseguir portar el PSC a la presidència de la Generalitat. Primer va ser el 2003, per persona interposada (Maragall), i de nou el 2006, per la via directa (Montilla). És l’ànima -se suposa- “no tant catalanista” dels Montilla, els Zaragoza, els Iceta, els Corbacho, les Chacón, les De Madre… Les “dues ànimes” del PSC: la catalanesca, noucentista, estudiada, llegida i viatjada; i l’ànima obrerista avant la lettre cultivada en la brega ( i el tajo) del Baix Llobregat, castellanoparlant, que estiueja més aviat poc a l’Empordà… i que manté el timó de la Generalitat i l’objectiu de no deixar-lo. El 1978 eren el PSC(C), el PSC-Congrés, el PSC (R), el PSC-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE. Tres ànimes que serien dues en una: la que va anar a roda de CiU durant 23 anys i la que va deixar CiU a l’oposició, la “no tant catalanista”, gràcies a l’entesa amb ERC, amb l’independentisme pota negra. El PSC dels de Berkeley i els que enganxaven cartells a Cornellà. El PSC dels “capitans” que van guanyar els despatxos on es llegia molt i es decidia poc, i el PSC que, ara, reclama canviar prioritats històriques perquè el 2010 vénen eleccions i les victòries poden no ser eternes. L’ànima De Madre quan censura l’ànima Castells, pels seus retrets a la política econòmica de ZP, l’endemà de fer-ho Pajín (PSOE). Les dues ànimes s’endureixen: PSC-P(ajín) contra PSC-C(astells). Però Montilla fa la síntesi. I després tempera.