La televisió en temps de campanya electoral

beerderbergn11En l’edició número 11 de la revista Beerderberg, la revista trimestral dedicada a la comunicació política, publico una ressenya del llibre ‘El control audiovisual de las campañas electorales‘, escrit pel periodista Rafael Sánchez.

Tot seguit us deixo el text, però recomano enormement tota la revista!

 

La televisión en campaña

La televisión es todavía el principal terreno de juego electoral. Quizá sea por eso que el mundo de Twitter y de los memes no comprenda el resultado electoral del pasado 26-J en España. La política se chilla en Twitter. El voto, todavía por una cuestión generacional y de edad de la población, está en el sofá y se capta a través de las tertulias y, sobretodo, de los informativos de televisión.

Los partidos políticos son muy conscientes de la fuerza que tiene un corte televisivo que incluya bien su mensaje. Batallan tanto como pueden para extremar su control, limitando la tarea periodística. Así las cosas, el periodista madrileño Rafael Sánchez investigó la relación entre campañas electorales y periodismo televisivo y lo plasmó en el libro El control audiovisual de las campañas electorales (ed. Fragua, 2014), en el que profundiza en la campaña electoral del año 2008 al Congreso de los Diputados.

El volumen analiza, con fichas y entrevistas detalladas, la cobertura que TVE, Telecinco y Antena 3 hicieron de las campañas del PSOE y del PP. Los dos grandes partidos españoles captaron la mayoría de los recursos y atención de los servicios informativos de estas cadenas. IU, por entonces tercer partido estatal en votos, tuvo un papel secundario -sólo TVE envió un equipo diario a sus mítines-. Según se deduce del estudio de Rafael Sánchez, que fue su tesis doctoral, la aparición del resto de partidos fue imperceptible.

Las herramientas de los partidos
Si tienes buenas herramientas, podrás controlar tu mensaje. Y, para eso, PSOE y PP no escatiman recursos. Datos para evidenciarlo: en el Àrea de Comunicación del PP trabajan más de 100 personas, tienen un departamento de telegenia y disponen de un plató para ensayos y directos en televisión. En el PSOE transcriben todo lo que se menciona de ellos en los informativos para su posterior análisis.

PSOE y PP son generadores y emisores de material audiovisual. Son canales que graban, realizan, producen y envían imágenes de sus mítines para que las televisiones las recojan vía satélite directamente en sus estudios. Esto lo acompañan con la prohibición, total o parcial, de acceso de cámaras de TV a los actos de sus líderes, una actuación que levanta polémica en la profesión periodística. La señal institucional, que los partidos utilizaron por primera vez en el año 1996, condiciona la elección del corte de voz y de la imágenes que se emiten y, por lo tanto, el mensaje que llega al espectador.

Cuando el autor pregunta sobre esta praxis, ambas formaciones lo argumentan con razones económicas y de eficiencia para las televisiones. Pero, en realidad, vigilan los movimientos de su rival. Los socialistas justifican el uso de la señal realizada porque los populares también la utilizan. Dicen que si estos no la usaran, ellos harían lo mismo.

La investigación señala que los debates se mantienen como el acontecimiento mediático más importante previo a las elecciones. Las audiencias lo certifican. En aquella ocasión se celebraron dos con los candidatos en la Academia de la Televisión y uno de caràcter económico con el especialista de cada candidatura.

El rol del periodista
¿En qué situación se encuentran los profesionales de la información? Ni más ni menos que ante 15 días de notícias que se cocinan en los búnkeres de los partidos. Los periodistas colisionan con una agenda que viene impuesta por PSOE y PP y quedan en un papel secundario, como espejos de la campaña.

Los corresponsales políticos coinciden en señalar el hermetismo con que los spin doctors tratan a sus candidatos. Les ven y les escuchan a diario, pero no se relacionan. La interacción es casi nula, si no fuera por el tópico viaje que el candidato tiene que hacer en la caravana periodística o cuando, por insistencia de los periodistas, algún día los líderes políticos se acercan al corralito de prensa para saludarles y, en el mejor de los casos, contarles algún off the record.

Aunque las barreras a los medios persisten, los periodistas han encontrado vías de escape. Actualmente, Twitter es un canal para contar otros elementos de la campaña fuera de las crónicas. En 2008 no se usaban de este modo las redes sociales. Pero IU ya vió en la red una senda para evadirse de los límites legales y televisivos. Creó sus espacios de difusión en los portales Second Life y MySpace. YouTube también le valió.

El control audiovisual de las campañas electorales se actualizó para comentar la irrupción de las redes sociales en la contienda del 2011, en la que Twitter jugó un papel…

Continua llegint l’article a l’edició número 11 de la revista Beerderberg

 

Deu elogis i perles de l’imputat Camps

Aquesta setmana ha estat marcada per la dimissió de Francisco Camps. En un país on és molt difícil que un polític assumeixi responsabilitats dimitint, Camps s’ha vist amb l’aigua al coll. L’expresident valencià ha plegat després de ser imputat pel cas Gürtel ja que, presumptament, hauria rebut regals com vestits, sabates i corbates.

Camps ha rebut el suport dels valencians a les urnes amb dues majories absolutes i ha mantingut sempre una actitud xulesca. I, igual que ell, també els dirigents del PP han mostrat sempre el seu suport a Camps, a qui alguns li auguren encara molt futur polític. Se l’imaginen en un ministeri? Ai!

Aprofitant aquest fet, recomano tres enllaços al respecte. A l’ARA hem volgut recollir deu perles de Camps negant sempre cap implicació amb la trama Gürtel, com per exemple assegurant que “clar que em pago els meus vestits“, o acusant al PSOE de ser “amic de les empreses vinculades a Gürtel“.

Després que plegués, representants populars d’arreu d’Espanya han cantat les seves virtuts. Diuen que és un “exemple“, “honrat“, “honorable“, “honest“, “innocent” i que el seu gest ha estat una “generositat“. També hem recollit deu d’aquests elogis que no tenen pèrdua.

Finalment, recomano el post d’Albert Medran en què analitza el discurs que va fer Camps quan va anunciar que marxava i el compara amb el de Richard Nixon el 8 d’agost del 1974. En el cas de Camps, a més, el parlament va anar acompanyat d’una semicensura als mitjans de comunicació.

Vull el meu diputat

El Parlament de Catalunya s’hi vol posar de debò per aconseguir una llei electoral pròpia. La llei electoral i la distribució territorial per vegueries semblava que serien dues de les prioritats parlamentàries del 2010, any d’eleccions, però, de moment, les vegueries ja han quedat amagades a un calaix, no fos cas que afrontar els problemes fos la feina a fer per un governant!  Noti’s ironia en l’anterior sentència.

Pel que fa a la llei electoral, cada partit té la seva proposta. És, per a ells, una llei clau. A grans trets, és fàcil de pensar que CiU i PSC busquin una llei que premiï els partits grans (ells), mentre que la resta busquin la manera en què puguin treure més representació. De la mateixa manera que premiar l’àrea metropolitana seria la idea del PSC, que és on hi té concentrat el seu vot, mentre que Esquerra i CiU volen més representació de la resta de Catalunya. Ja no és qüestió de partits, sinó de persones, que cadascú pot tenir en ment el que ell creu que seria el sistema electoral més idoni per a Catalunya. Fa uns dies, el president Ernest Benach, reclamava en un article a La Vanguardia la necessitat de fer aquesta llei per adaptar la política catalana als nous temps.

L’actual sistema

Actualment, el Parlament de Catalunya està format per 135 diputats. 85 són triats a la circumscripció de Barcelona, 17 a la de Girona, 15 a la de Lleida i 18 a la de Tarragona. És, de fet, la mateixa fórmula que s’usa per a les eleccions espanyoles. Aquests es distribueixen per la llei d’hondt. Així ha funcionat durant 30 anys. Així doncs, s’ha de triar una llista tancada i, en funció dels X diputats d’aquella llista, entren al Parlament X persones d’aquell partit. Amb quina proporció representen el territori? Ha de ser 135, el nombre de diputats?

D’entrada, doncs, definir els escons ja serà un primer dilema. A partir d’aquí, caldrà definir les circumscripcions. En aquest sentit tinc clar que la meva proposta és d’un diputat per comarca, al mateix temps que caldria fer excepcions com seria més d’un diputat a comarques molt poblades, o bé un diputat per districte a la ciutat de Barcelona

La proposta

Vull, per tant, que l’Alt Penedès pugui triar el seu representant (o seus) al Parlament de Catalunya de manera directa. I aquesta persona hauria de defensar clarament els interessos del territori, anar-hi, veure’l, i discutir amb els ciutadans. Això seria una proximitat real. Potser, doncs, el sistema polític que més s’hi adaptaria, pel meu gust, seria l’alemany (el canvi no seria tan de cop) o bé el britànic, en què s’escullen únicament els representants dels 646 districtes i que desprès, a banda de fer política nacional, ha de respondre en el seu àmbit. Per qui no sàpiga què és això de respondre al territori, que vegi el paper del ministre Simon Foster a la pel·lícula In the loop i ho entendrà ràpid.

Actualment, l’Alt Penedès té diversos ciutadans al Parlament: Joan Raventós (CiU), Roberto Labandera [bloc] (PSC), Miquel Carrillo [bloc] (ERC) i Dolors Montserrat (PP). Aquestes persones ocupen un escó al Parlament pel fet, directe, de ser de l’Alt Penedès? No. Aquestes persones defensen allà els interessos de la comarca? No, directament. He pogut jo, com a ciutadà de l’Alt Penedès triar-los a ells enlloc d’uns altres? No.

El que m’agradaria, doncs, és que d’entre aquests quatre noms (o els que siguin) en surti elegit un representant de la comarca, a qui el ciutadà se li pugui adreçar, cada setmana, per plantejar-li qüestions o demanar-li comptes sobre què fa a la cambra catalana. Que tinguin el seu despatx a la comarca, que treballin el terreny. De ben segur que un model així acostaria la política nacional al ciutadà i, a més, l’elecció seria molt més disputada i amb criteris més clars sobre l’eficiència d’aquell representant. És utòpica, aquesta proposta?

Dimarts arriba la SCCIEP

scciepinvita

Dimarts a la tarda (a les 7), al Palau Robert de Barcelona, es presentarà una nova entitat. Serà una cosa nova en el panorama de la comunicació política a Catalunya. Es tracta de la Societat Catalana de Comunicació i Estratègia Polítiques (SCCiEP), vinculada al Col·legi de Publicitaris i Relacions Públiques i presidida pel periodista Toni Aira.

Aquesta societat pretén crear una comunitat de persones vinculades a la comunicació política, per crear debat sobre el tema i valorar la importància del discurs polític. De fet, en la seva presentació hi haurà una taula rodona titulada ‘Qui crea el discurs polític a Catalunya?‘. A l’acte hi participaran els speechwriters, els creadors de discurs, dels principals líders catalans: Mas, Montilla, Puigcercós, Sánchez Camacho i Saura. Seran Jordi Baiget (CiU), Jaume Collboni (PSC), Josep Vall (ERC), Eladio Jareño (PP) i Josep Vendrell (ICV). Vaja, que d’spins va la cosa.

Aquí en podeu trobar la invitació. Els amics Aira i Guillem López ja n’han parlat als seus blocs. I la SCCiEP ja corre per Twitter i Facebook! Ens veiem dimarts!