La construcció nacional des de l’Alt Penedès

Dissabte vam celebrar els 40 anys d’Òmnium Alt Penedès, en un acte al Casal de Vilafranca. Va ser un acte solemne, emotiu, de record del passat però amb una clara visió de futur. Vam explicar què volem pel Penedès i la presidenta nacional, Muriel Casals, que ens va acompanyar, va expressar què volem per la Catalunya del futur.

Moltes gràcies a tots els que vau venir i també, especialment, als companys de la Junta i als amics i col·laboradors que hi vau ajudar.

A continuació us deixo el text íntegre del discurs que vaig pronunciar durant aquest acte:

Continua la lectura de “La construcció nacional des de l’Alt Penedès”

Vull el meu diputat

El Parlament de Catalunya s’hi vol posar de debò per aconseguir una llei electoral pròpia. La llei electoral i la distribució territorial per vegueries semblava que serien dues de les prioritats parlamentàries del 2010, any d’eleccions, però, de moment, les vegueries ja han quedat amagades a un calaix, no fos cas que afrontar els problemes fos la feina a fer per un governant!  Noti’s ironia en l’anterior sentència.

Pel que fa a la llei electoral, cada partit té la seva proposta. És, per a ells, una llei clau. A grans trets, és fàcil de pensar que CiU i PSC busquin una llei que premiï els partits grans (ells), mentre que la resta busquin la manera en què puguin treure més representació. De la mateixa manera que premiar l’àrea metropolitana seria la idea del PSC, que és on hi té concentrat el seu vot, mentre que Esquerra i CiU volen més representació de la resta de Catalunya. Ja no és qüestió de partits, sinó de persones, que cadascú pot tenir en ment el que ell creu que seria el sistema electoral més idoni per a Catalunya. Fa uns dies, el president Ernest Benach, reclamava en un article a La Vanguardia la necessitat de fer aquesta llei per adaptar la política catalana als nous temps.

L’actual sistema

Actualment, el Parlament de Catalunya està format per 135 diputats. 85 són triats a la circumscripció de Barcelona, 17 a la de Girona, 15 a la de Lleida i 18 a la de Tarragona. És, de fet, la mateixa fórmula que s’usa per a les eleccions espanyoles. Aquests es distribueixen per la llei d’hondt. Així ha funcionat durant 30 anys. Així doncs, s’ha de triar una llista tancada i, en funció dels X diputats d’aquella llista, entren al Parlament X persones d’aquell partit. Amb quina proporció representen el territori? Ha de ser 135, el nombre de diputats?

D’entrada, doncs, definir els escons ja serà un primer dilema. A partir d’aquí, caldrà definir les circumscripcions. En aquest sentit tinc clar que la meva proposta és d’un diputat per comarca, al mateix temps que caldria fer excepcions com seria més d’un diputat a comarques molt poblades, o bé un diputat per districte a la ciutat de Barcelona

La proposta

Vull, per tant, que l’Alt Penedès pugui triar el seu representant (o seus) al Parlament de Catalunya de manera directa. I aquesta persona hauria de defensar clarament els interessos del territori, anar-hi, veure’l, i discutir amb els ciutadans. Això seria una proximitat real. Potser, doncs, el sistema polític que més s’hi adaptaria, pel meu gust, seria l’alemany (el canvi no seria tan de cop) o bé el britànic, en què s’escullen únicament els representants dels 646 districtes i que desprès, a banda de fer política nacional, ha de respondre en el seu àmbit. Per qui no sàpiga què és això de respondre al territori, que vegi el paper del ministre Simon Foster a la pel·lícula In the loop i ho entendrà ràpid.

Actualment, l’Alt Penedès té diversos ciutadans al Parlament: Joan Raventós (CiU), Roberto Labandera [bloc] (PSC), Miquel Carrillo [bloc] (ERC) i Dolors Montserrat (PP). Aquestes persones ocupen un escó al Parlament pel fet, directe, de ser de l’Alt Penedès? No. Aquestes persones defensen allà els interessos de la comarca? No, directament. He pogut jo, com a ciutadà de l’Alt Penedès triar-los a ells enlloc d’uns altres? No.

El que m’agradaria, doncs, és que d’entre aquests quatre noms (o els que siguin) en surti elegit un representant de la comarca, a qui el ciutadà se li pugui adreçar, cada setmana, per plantejar-li qüestions o demanar-li comptes sobre què fa a la cambra catalana. Que tinguin el seu despatx a la comarca, que treballin el terreny. De ben segur que un model així acostaria la política nacional al ciutadà i, a més, l’elecció seria molt més disputada i amb criteris més clars sobre l’eficiència d’aquell representant. És utòpica, aquesta proposta?

‘Topmanta’ i Policies al Vendrell

La platja de Coma-Ruga i Sant Salvador (al Vendrell) té una extensió d’uns setoptancatst quilòmetres i un passeig marítim suficientment ample i atractiu per a què els venedors ambulants il·legals de discos falsificats, altrament coneguts com a topmanta, s’hi plantin per mirar de treure’n uns calerons. Tothom n’ha vist, sigui a la platja o a un lloc i sabem com funcionen: hi ha el que avisa que ve la policia i amb una estrebada tenen recollida tota la mercaderia per fugir. Sobretot els caps de setmana, n’hi ha tants que es fa molt difícil passejar tranquil·lament. Cada vespre, una quinzena d’agents depuren la zona amb la seva presència. En els darrers dies, TV3, TVE, El 3 de vuit, El País (i 2) (i 3) o ABC n’han fet algunes ressenyes. També aquestes informacions de El Periódico i el Diari de Tarragona

Continua la lectura de “‘Topmanta’ i Policies al Vendrell”

London, Berlin, New York, El Penedès i Shangai

Havia de caure. I ha caigut. Ja tenim la samarreta més buscava pels twittaires/blocaires en el darrer mes. Les darreres Jornades de la Penedesfera segueixen arrossegant seqüeles positives. El 13 de juny, al Vendrell, s’hi va celebrar la primera edició itinerant del Cava and Twitts dins la Penedesfera. Aquell dia, els organitzadors d’aquest event duien la samarreta que podeu veure a la imatge. Una edició especial limitada en què hi posava “Londres, Berlin, New York, El Penedès i Shangai“. El fet és que va causa molt bones sensacions entre el públic, ja que tothom la volia. Fins i tot, el dia anterior algú li va entregar al president del Parlament, Ernest Benach. Posteriorment, es va seguir parlant dels intrusos però el tema de la samarreta va quedar en segon pla… fins a dia d’avui que ha tornat a aparèixer. Desconec qui n’ha estat l’impulsor material, però sospito que la diligència de Marc Cortés, Xavier Güell i Daniel Garcia Peris, impulsors de Cava and twitts i Penedesfera respectivament, hi té molt a veure.

La famosa samarreta ja està disponible al gran públic. Se n’ha creat una nova edició amb referències als citats esdeveniments que aquest cap de setmana es pot trobar al Vijazz, a l’octubre estarà al Cavatast de Sant Sadurní o bé es pot adquirir a l’Institut d’Estudis Penedesencs. Es troba en diverses talles, i el preu és de 10 euros que es destinaran a La Marató de TV3. Jo ja la tinc. I tu? Au, espavila!