Vull el meu diputat

El Parlament de Catalunya s’hi vol posar de debò per aconseguir una llei electoral pròpia. La llei electoral i la distribució territorial per vegueries semblava que serien dues de les prioritats parlamentàries del 2010, any d’eleccions, però, de moment, les vegueries ja han quedat amagades a un calaix, no fos cas que afrontar els problemes fos la feina a fer per un governant!  Noti’s ironia en l’anterior sentència.

Pel que fa a la llei electoral, cada partit té la seva proposta. És, per a ells, una llei clau. A grans trets, és fàcil de pensar que CiU i PSC busquin una llei que premiï els partits grans (ells), mentre que la resta busquin la manera en què puguin treure més representació. De la mateixa manera que premiar l’àrea metropolitana seria la idea del PSC, que és on hi té concentrat el seu vot, mentre que Esquerra i CiU volen més representació de la resta de Catalunya. Ja no és qüestió de partits, sinó de persones, que cadascú pot tenir en ment el que ell creu que seria el sistema electoral més idoni per a Catalunya. Fa uns dies, el president Ernest Benach, reclamava en un article a La Vanguardia la necessitat de fer aquesta llei per adaptar la política catalana als nous temps.

L’actual sistema

Actualment, el Parlament de Catalunya està format per 135 diputats. 85 són triats a la circumscripció de Barcelona, 17 a la de Girona, 15 a la de Lleida i 18 a la de Tarragona. És, de fet, la mateixa fórmula que s’usa per a les eleccions espanyoles. Aquests es distribueixen per la llei d’hondt. Així ha funcionat durant 30 anys. Així doncs, s’ha de triar una llista tancada i, en funció dels X diputats d’aquella llista, entren al Parlament X persones d’aquell partit. Amb quina proporció representen el territori? Ha de ser 135, el nombre de diputats?

D’entrada, doncs, definir els escons ja serà un primer dilema. A partir d’aquí, caldrà definir les circumscripcions. En aquest sentit tinc clar que la meva proposta és d’un diputat per comarca, al mateix temps que caldria fer excepcions com seria més d’un diputat a comarques molt poblades, o bé un diputat per districte a la ciutat de Barcelona

La proposta

Vull, per tant, que l’Alt Penedès pugui triar el seu representant (o seus) al Parlament de Catalunya de manera directa. I aquesta persona hauria de defensar clarament els interessos del territori, anar-hi, veure’l, i discutir amb els ciutadans. Això seria una proximitat real. Potser, doncs, el sistema polític que més s’hi adaptaria, pel meu gust, seria l’alemany (el canvi no seria tan de cop) o bé el britànic, en què s’escullen únicament els representants dels 646 districtes i que desprès, a banda de fer política nacional, ha de respondre en el seu àmbit. Per qui no sàpiga què és això de respondre al territori, que vegi el paper del ministre Simon Foster a la pel·lícula In the loop i ho entendrà ràpid.

Actualment, l’Alt Penedès té diversos ciutadans al Parlament: Joan Raventós (CiU), Roberto Labandera [bloc] (PSC), Miquel Carrillo [bloc] (ERC) i Dolors Montserrat (PP). Aquestes persones ocupen un escó al Parlament pel fet, directe, de ser de l’Alt Penedès? No. Aquestes persones defensen allà els interessos de la comarca? No, directament. He pogut jo, com a ciutadà de l’Alt Penedès triar-los a ells enlloc d’uns altres? No.

El que m’agradaria, doncs, és que d’entre aquests quatre noms (o els que siguin) en surti elegit un representant de la comarca, a qui el ciutadà se li pugui adreçar, cada setmana, per plantejar-li qüestions o demanar-li comptes sobre què fa a la cambra catalana. Que tinguin el seu despatx a la comarca, que treballin el terreny. De ben segur que un model així acostaria la política nacional al ciutadà i, a més, l’elecció seria molt més disputada i amb criteris més clars sobre l’eficiència d’aquell representant. És utòpica, aquesta proposta?

2010: Allà Vosaltres

Tanquem el 2009 i, en obrir el 2010, tothom tindrà posada la seva mirada en les eleccions al Parlament. Unes eleccions que em fa l’efecte que mantindran la mateixa llei electoral que fins ara, ja que no sembla fàcil canviar-la en tant poc temps. De la mateixa manera que no se sap si aquests comicis nacionals seran al novembre, o al juny.

La prepreprecampanya va començar el 8 de juny, just l’endemà de les eleccions europees (recordeu aquell que quan era candidat tenia Twitter?) i abans de tancar el 2009 els missatges clau es posen sobre la taula. I es gesticulen. Cadascú marca el seu paquet. Dels gestos n’ha nascut aquest post.

Carretero a escena

En un matí tranquil de 31 de desembre, navegant per la xarxa he topat amb 3 vídeos que ja pensen en aquestes eleccions. D’entrada, Joan Carretero, al canal online de RCat, llença el seu missatge comparant les eleccions catalanes amb un partit amistós de la selecció catalana. El gest, en el vídeo, arriba al segon 32, amb una aixecada d’espatlles, just abans d’un canvi de pla.  Un gest pensatiu. “Serà un partit on podreu decidir que volem ser lliures. Vosaltres teniu la paraula”, diu Carretero. El metge de Puigcerdà qualla així el seu missatge independentisme, en un clip que es mou massa i mareja una mica, per cert. Si el que voleu és llibertat per Catalunya… allà vosaltres!

Felicitació de cap d’any de Joan Carretero, president de Reagrupament from Reagrupament on Vimeo.

Montilla, 50×15

Mentrestant, el president de la Generalitat, José Montilla, també fa un gest suggerent. En el seu discurs de Nadal -teòricament com a president, malgrat que a la xarxa en corren dubtes -, Montilla fa una aixecada de la cella al segon 47, just quan parla de les eleccions dient que “podreu decidir amb el vostre vot quin camí cal seguir”. Un gest de seducció cap als votants. Al més pur estil Sobera al concurs 50×15. Amb corbata vermella, Montilla diu que si voleu “mantenir l’horitzó que hem traçat”, mantenir el tripartit… doncs allà vosaltres!

(cal que accediu al vídeo ja que la Generalitat no permet embebar-los!)

Mas i els trens

Mentrestant, el líder de CiU, Artur Mas, tanca l’any parlant del tema estrella d’aquests dies: el traspàs de rodalies. El seu gest és felicitar la Generalitat pel traspàs, diu que se n’alegra, però que aquest queda molt mancat: “El nostre propòsit és que es traspassin també les estacions i les vies, que és per on passen els trens“, diu. Mas llença el tema amb una corbata taronja molt addient i en una sala de premsa on, ara me n’adono, han canviat el fons estàtic per una pantalla. El missatge de Mas és que per un traspàs ben fet de rodalies… allà vosaltres!

Sens dubte serà un 2010 molt i molt interessant, en què sortiran a escena altres personatges que també tenen clara la seva visió de país i la manifesten clarament, sense complexes…

Adrenalina a punt? BON ANY!!

Dimarts arriba la SCCIEP

scciepinvita

Dimarts a la tarda (a les 7), al Palau Robert de Barcelona, es presentarà una nova entitat. Serà una cosa nova en el panorama de la comunicació política a Catalunya. Es tracta de la Societat Catalana de Comunicació i Estratègia Polítiques (SCCiEP), vinculada al Col·legi de Publicitaris i Relacions Públiques i presidida pel periodista Toni Aira.

Aquesta societat pretén crear una comunitat de persones vinculades a la comunicació política, per crear debat sobre el tema i valorar la importància del discurs polític. De fet, en la seva presentació hi haurà una taula rodona titulada ‘Qui crea el discurs polític a Catalunya?‘. A l’acte hi participaran els speechwriters, els creadors de discurs, dels principals líders catalans: Mas, Montilla, Puigcercós, Sánchez Camacho i Saura. Seran Jordi Baiget (CiU), Jaume Collboni (PSC), Josep Vall (ERC), Eladio Jareño (PP) i Josep Vendrell (ICV). Vaja, que d’spins va la cosa.

Aquí en podeu trobar la invitació. Els amics Aira i Guillem López ja n’han parlat als seus blocs. I la SCCiEP ja corre per Twitter i Facebook! Ens veiem dimarts!

Les dues ànimes del PSC

No recordo quan va ser la primera vegada que em van explicar la història de la fundació del PSC, si a Batxillerat, a Ciències Polítiques o a Periodisme. Però sí que recordo que era molt gràfic: en el seu dia, tres partits (oh, casualitat!) es van unir en un. Eren el Partit Socialista de Catalunya-Congrés, el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE quan es van ajuntar a Barcelona el 1978. I a dia d’avui la desunió sembla que encara existeix (veure Sitges 1994), però hi ha pocs dubtes que la branca que s’imposa encara és, de les tres citades anteriorment, la tercera: un partit a Catalunya supeditat al PSOE.

Tot aquest preàmbul ve a propòsit per recomanar un article de David Gonzàlez, que he llegit avui a l’AVUI i que ve a causa de les declaracions que en els darrers dies s’han despenjat Montserrat Tura i Antoni Castells.

PSC-P(ajín), PSC-C(astells)

David González / dgonzalez@avui.cat

Va ser Pasqual Maragall qui va parlar de “les dues ànimes” del PSC. A saber: l’ànima que en diem “més catalanista” o “més PSC”, els Reventós, els Obiols, els Maragall, els Castells, les Tura, els Nadal…, i la que, pels volts d’aquell congrés de Sitges del 1994 en què tot va canviar, es reclama tant catalanista o més que l’altra (molts de vostès diran que és “la més PSOE”) però que, en tot cas, és la que mana. I mana tant perquè aquesta és l’única de les dues ànimes que va aconseguir portar el PSC a la presidència de la Generalitat. Primer va ser el 2003, per persona interposada (Maragall), i de nou el 2006, per la via directa (Montilla). És l’ànima -se suposa- “no tant catalanista” dels Montilla, els Zaragoza, els Iceta, els Corbacho, les Chacón, les De Madre… Les “dues ànimes” del PSC: la catalanesca, noucentista, estudiada, llegida i viatjada; i l’ànima obrerista avant la lettre cultivada en la brega ( i el tajo) del Baix Llobregat, castellanoparlant, que estiueja més aviat poc a l’Empordà… i que manté el timó de la Generalitat i l’objectiu de no deixar-lo. El 1978 eren el PSC(C), el PSC-Congrés, el PSC (R), el PSC-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE. Tres ànimes que serien dues en una: la que va anar a roda de CiU durant 23 anys i la que va deixar CiU a l’oposició, la “no tant catalanista”, gràcies a l’entesa amb ERC, amb l’independentisme pota negra. El PSC dels de Berkeley i els que enganxaven cartells a Cornellà. El PSC dels “capitans” que van guanyar els despatxos on es llegia molt i es decidia poc, i el PSC que, ara, reclama canviar prioritats històriques perquè el 2010 vénen eleccions i les victòries poden no ser eternes. L’ànima De Madre quan censura l’ànima Castells, pels seus retrets a la política econòmica de ZP, l’endemà de fer-ho Pajín (PSOE). Les dues ànimes s’endureixen: PSC-P(ajín) contra PSC-C(astells). Però Montilla fa la síntesi. I després tempera.