Vull el meu diputat

El Parlament de Catalunya s’hi vol posar de debò per aconseguir una llei electoral pròpia. La llei electoral i la distribució territorial per vegueries semblava que serien dues de les prioritats parlamentàries del 2010, any d’eleccions, però, de moment, les vegueries ja han quedat amagades a un calaix, no fos cas que afrontar els problemes fos la feina a fer per un governant!  Noti’s ironia en l’anterior sentència.

Pel que fa a la llei electoral, cada partit té la seva proposta. És, per a ells, una llei clau. A grans trets, és fàcil de pensar que CiU i PSC busquin una llei que premiï els partits grans (ells), mentre que la resta busquin la manera en què puguin treure més representació. De la mateixa manera que premiar l’àrea metropolitana seria la idea del PSC, que és on hi té concentrat el seu vot, mentre que Esquerra i CiU volen més representació de la resta de Catalunya. Ja no és qüestió de partits, sinó de persones, que cadascú pot tenir en ment el que ell creu que seria el sistema electoral més idoni per a Catalunya. Fa uns dies, el president Ernest Benach, reclamava en un article a La Vanguardia la necessitat de fer aquesta llei per adaptar la política catalana als nous temps.

L’actual sistema

Actualment, el Parlament de Catalunya està format per 135 diputats. 85 són triats a la circumscripció de Barcelona, 17 a la de Girona, 15 a la de Lleida i 18 a la de Tarragona. És, de fet, la mateixa fórmula que s’usa per a les eleccions espanyoles. Aquests es distribueixen per la llei d’hondt. Així ha funcionat durant 30 anys. Així doncs, s’ha de triar una llista tancada i, en funció dels X diputats d’aquella llista, entren al Parlament X persones d’aquell partit. Amb quina proporció representen el territori? Ha de ser 135, el nombre de diputats?

D’entrada, doncs, definir els escons ja serà un primer dilema. A partir d’aquí, caldrà definir les circumscripcions. En aquest sentit tinc clar que la meva proposta és d’un diputat per comarca, al mateix temps que caldria fer excepcions com seria més d’un diputat a comarques molt poblades, o bé un diputat per districte a la ciutat de Barcelona

La proposta

Vull, per tant, que l’Alt Penedès pugui triar el seu representant (o seus) al Parlament de Catalunya de manera directa. I aquesta persona hauria de defensar clarament els interessos del territori, anar-hi, veure’l, i discutir amb els ciutadans. Això seria una proximitat real. Potser, doncs, el sistema polític que més s’hi adaptaria, pel meu gust, seria l’alemany (el canvi no seria tan de cop) o bé el britànic, en què s’escullen únicament els representants dels 646 districtes i que desprès, a banda de fer política nacional, ha de respondre en el seu àmbit. Per qui no sàpiga què és això de respondre al territori, que vegi el paper del ministre Simon Foster a la pel·lícula In the loop i ho entendrà ràpid.

Actualment, l’Alt Penedès té diversos ciutadans al Parlament: Joan Raventós (CiU), Roberto Labandera [bloc] (PSC), Miquel Carrillo [bloc] (ERC) i Dolors Montserrat (PP). Aquestes persones ocupen un escó al Parlament pel fet, directe, de ser de l’Alt Penedès? No. Aquestes persones defensen allà els interessos de la comarca? No, directament. He pogut jo, com a ciutadà de l’Alt Penedès triar-los a ells enlloc d’uns altres? No.

El que m’agradaria, doncs, és que d’entre aquests quatre noms (o els que siguin) en surti elegit un representant de la comarca, a qui el ciutadà se li pugui adreçar, cada setmana, per plantejar-li qüestions o demanar-li comptes sobre què fa a la cambra catalana. Que tinguin el seu despatx a la comarca, que treballin el terreny. De ben segur que un model així acostaria la política nacional al ciutadà i, a més, l’elecció seria molt més disputada i amb criteris més clars sobre l’eficiència d’aquell representant. És utòpica, aquesta proposta?

Dimarts arriba la SCCIEP

scciepinvita

Dimarts a la tarda (a les 7), al Palau Robert de Barcelona, es presentarà una nova entitat. Serà una cosa nova en el panorama de la comunicació política a Catalunya. Es tracta de la Societat Catalana de Comunicació i Estratègia Polítiques (SCCiEP), vinculada al Col·legi de Publicitaris i Relacions Públiques i presidida pel periodista Toni Aira.

Aquesta societat pretén crear una comunitat de persones vinculades a la comunicació política, per crear debat sobre el tema i valorar la importància del discurs polític. De fet, en la seva presentació hi haurà una taula rodona titulada ‘Qui crea el discurs polític a Catalunya?‘. A l’acte hi participaran els speechwriters, els creadors de discurs, dels principals líders catalans: Mas, Montilla, Puigcercós, Sánchez Camacho i Saura. Seran Jordi Baiget (CiU), Jaume Collboni (PSC), Josep Vall (ERC), Eladio Jareño (PP) i Josep Vendrell (ICV). Vaja, que d’spins va la cosa.

Aquí en podeu trobar la invitació. Els amics Aira i Guillem López ja n’han parlat als seus blocs. I la SCCiEP ja corre per Twitter i Facebook! Ens veiem dimarts!

Tremosa i Junqueras Ja Fallen A Internet

En pocs dies els eurodiputats prendran possessió del seu escó. Però, en aquest temps d’un mes i mig entre les eleccions i el fet d’asseure’s al Parlament Europeu els dos principals eurocandidats catalans ja han fallat. A la xarxa ja han perdut qualsevol credibilitat que havien pogut aconseguir.

Antecedents

22 de maig. Rebo un correu de Twitter que m’indica que ‘Ramon Tremosa is now following you on Twitter!‘. I penso (ingenu, sí): mira, en Tremosa ja participa a les xarxes socials. Sí, hi és. Però twittremosano hi participa. L’equip de campanya de Tremosa no va canviar el xip d’anteriors campanyes i, novament, va usar la xarxa per difondre el missatge unidireccionalment i, en tot cas, aprofitant més canals. L’usuari Twitter de Ramon Tremosa només postejava situacions del candidat (que, de ben segur, li escrivia algú altre) però en cap moment responia les consultes de la gent. Els dies després de la campanya, el Twitter de Tremosa seguia amb l’agraïment de la nit electoral. Exposada la queixa a Twitter, alguns companys em van dir que havia anat a Londres i estava uns dies de vacances. Bé. Comprensible… si no fos que a dia d’ahir intento entrar al seu Twitter i… SORPRESA: “That page doesn’t exist!. Pàgina donada de baixa. Conversa, web social i campanya 2.0? Tururú!! Una de les coses que també va passar en campanya fou la “prostitució” del seu usuari de Facebook, que va passar a ser controlat pel mateix equip de campanya enlloc d’ell mateix. I, en aquesta línia, CiU demanava als usuaris de Facebook la cessió del seu estat per marcar ells el missatge (no fos cas que durant els dies de campanya els ciberactivistes no sàpiguen escriure). La seva pàgina personal www.ramontremosa.cat està igual que a juny del 2008.

Continua la lectura de “Tremosa i Junqueras Ja Fallen A Internet”