Duran i Lleida, la farsa a Twitter

Tots els que cada dia piulem al Twitter, aquells que en fem un ús intensiu d’aquesta fantàstica eina, qui més qui menys, ens coneixem. D’entrada, si s’és a Twitter ha de ser per alguna raó. Se li ha de veure algun us real, se n’han de tenir ganes, o s’ha de pensar algun objectiu per fer-lo servir. A hores d’ara tothom es llença a Twitter de qualsevol manera. És així com molts candidats a eleccions del que sigui s’hi creen el seu perfil. O els polítics, coneixedors que aquesta eina els pot acostar a la ciutadania, també s’hi apunten. És cert, els apropa als seus votants perquè companys dels seus partits ho han fet, i els ha funcionat. Ho han fet bé, amb gràcia. Gestionat per ells mateixos, dient coses interessants, conversants i no spamejant. @Donaire, @KRLS, @ebenach o @carlescampuzano són quatre molt bons exemples d’un ús molt positiu per a ells, i per a la seva política, del Twitter.

Tot i així, coincidim en que sí que hi ha males praxis. Mentir, no conversar, usar un llenguatge que no sigui estàndard al parlar són errors que es poden cometre. L’Albert Medran ho explica molt bé en aquest post. A tot això, hi ha un personatge a Twitter que , m’atreviria a dir que entre una àmplia majoria de twittaires, considerem que és un farsant al Twitter. Aquest és el polític d’Unió Josep Antoni Duran i Lleida. Aquí el seu ‘twitter‘.

En què falla Duran i Lleida?

  • Bombardeja. Senzillament és un usuari que, quan té un rampell, vomita frases sense sentit. Com a mostra, la imatge de dalt. Què vol dir un twit que expressa “és l’hora del relleu, del canvi“? El títular és fàcil: Duran anuncia que plega.
  • Li twittegen. No hi ha cap problema en què twittegi una altra persona, si queda clar. Però si et vols fer passar per tu i a sobre t’ho fan, malament anem. Una altra mostra:  aquest, enlloc d’enllaçar Twitter amb Facebook com ho tenim molts usuaris, ho té al revès. I passa el que passa: Que parla d’ell en tercera persona.
  • No conversa. Quan la persona que de tant en tant, quan té temps -normalment sol ser el divendres al migdia-, es limita a twittejar frases del seu argumentari se n’adoni que hi ha una pestanyeta @Duran_i_Lleida i vegi que allà hi ha tot de referències a ell, li pot agafar un cobriment quan vegi el què hi ha.
  • Sense  sentit.  Moltes vegades els comentaris no saps a què venen, o tenen un cert retard. El 13 de desembre es van celebrar algunes consultes sobre la independència. Es va manifestar amb absoluta immediatesa… al cap de 5 dies!!! I, total, per constatar un fet que no aportava ni novetat, ni opinió, ni res de res…

Entre l’univers d’aquesta magnífica eina, sabem més o menys les bones praxis no escrites del Twitter, les formes per sintetitzar bé els 140 caràcters, les tècniques per viralitzar, o la importància de respondre, participar, crear conversa quan toca. Tot es pot fer, no hi ha cap gurú, no hi ha cap reglament. La gràcia és que cadascú se’l pot fer seu, dins d’un ordre. I això és bo. I és important, destacar-ho. Però el que du a la pràctica el Twitter de @Duran_i_Lleida ve a ser un clar exemple del que és recomanable no fer. Per tot això que he exposat, i pel que cada setmana comentem amb diversos usuaris de Twitter.

La Gran Majoria

S’hi detecta il·lusió. S’hi detecten ganes. S’hi detecta catalanitat. S’hi detecta un discurs de saber fer, d’adreçar-se a la gran majoria de catalans, acollint com a seus els problemes de tot tipus de gent. Tot aquestes premisses eren ben plausibles a la festa que Convergència i Unió va celebrar diumenge al pavelló de la Vall d’Hebron. Més de 4.000 persones van assistir a la proclamació d’Artur Mas com a candidat a la presidència de la Generalitat per a les eleccions de la tardor. Era, també, el mateix dia del seu 54è aniversari.

La cursa cap al Palau de la Generalitat per Artur Mas (la tercera i última) comença. El titular fou el compromís de Mas per fer un govern amb els millors, independentment si estan a CiU o no. Caldrà molta perseverança entre els militants i simpatitzants convergents per aconseguir el seu objectiu. Un començament light: amb un missatge que no ataca als altres, que vol adreçar-se a una gran majoria de catalans i catalanes, que vol aportar solucions. Un començament, però, que considero un pèl precipitat. La preprecampanya comença excessivament d’hora per a qui està molt ben posicionat a les enquestes.Artur Mas té el vent a favor mentre els socialistes assumeixen la seva segona posició, amb una estratègia, per tant, d’alertar de la situació per mobilitzar els seus. Potser hagués estat més indicat començar més endavant. Però, en tot cas, la maquinària ja està en marxa.

Sobre l’acte de diumenge a la Vall d’Hebron se n’ha escrit bastant. Us recomano l’article d’en Kim Vivas, amb les millors frases de Jordi Pujol, Josep Antoni @Duran_Lleida i Artur Mas, també la crònica d’Iu Forn a l’AVUI o la valoració que en fan a can Cimera.

I aquí les meves fotos de l’acte:

Campuzano: Patriotisme a peu de carrer

Ahir al vespre vaig assitir, al Foment vilanoví, a la presentació del llibre Carles Campuzano: patriotisme a peu de carrer. Es tracta d’una entrevista que el periodista Pere Gendrau, corresponsal de l’AVUI a Madrid, li va fer al diputat català en diverses converses entre l’octubre del 2008 i el juliol del 2009. Tot plegat a proposta de l’editorial, Malhivern.

La presentació fou lluïda, amb la participació de Francesc-Marc Àlvaro i el propi Gendrau. Àlvaro és qui ha fet el pròleg del llibre. Un text que, pel fet d’estar poc acostumat a llegir Marc Àlvaro i menys en català, i pels elogis i la forma com descriu al polític em semblava que estava llegint Guillem Carol. En tot cas, aquest darrer admet herències alvarianes en les seves escriptures. Un Àlvaro que va dir, com també escriu al llibre, que Campuzano ha de passar als llibres d’història per ser un dels principals impulsors de la supressió definitiva del servei militar a Espanya. En la publicació, el polític detalla que això va ser un dels punts del pacte del majèstic.

‘Carles Campuzano: patriotisme a peu de carrer’ són 130 pàgines, que passen volant, i que permet conèixer tot el recorregut de més de vint anys en política del seu protagonista. He tingut la oportunitat de llegir-lo aquests dies de Nadal. Campuzano relata els seus inicis a la JNC, arran de les seves inquietuds nacionalistes quan anava a l’institut a Vilanova, passant per l’emoció de ser diputat al Parlament de Catalunya (1992), el fet de deixar-ho de ser després d’una conversa de sofà amb el president Pujol (1995) i, sobretot, detalla les seves accions al Congrés de Diputats, lloc on hi fa política des de fa 13 anys i on les ha viscut de tots colors.

En aquest sentit, em queda la sensació que he conegut, al llibre, el Campuzano més polític, més de partit. No se li ha de treure mèrit – ans al contrari – a totes les accions legislatives que s’han endegat gràcies a ell o al seu grup parlamentari. Però, a diferència d’altres llibres de polítics dels quals se’n fa més ressò per alguna frase polèmica més que per la vàlua del propi text, el citat llibre no té, al meu parer, cap punt de polèmica i se’n surt prou bé quan Gendrau el vol ubicar en “l’entorn crític” de Convergència. Tampoc tenen pèrdua alguns detalls simpàtics, com el fet que li van tirar un pastís a la cara o una galleda d’aigua mentre impartia una xerrada a l’autònoma.

El currículum en polítiques socials de Campuzano que explica al llibre és d’un nivell notable. És un dels polítics que treballa, que escolta. De fet, és dels que no s’ha quedat pas enrere i fa un bon ús de les eines 2.0 aplicades a la seva feina. És, per tant, una lectura recomanable, molt amena. I, sí, des d’un punt de vista partidista. Però, a tot plegat, acabo pensant, més enllà del llibre… Voldria Campuzano acabar de maquillar la seva carrera política tornant a la política municipal i treballant per la seva Vilanova?

Fotos de la presentació

Vull el meu diputat

El Parlament de Catalunya s’hi vol posar de debò per aconseguir una llei electoral pròpia. La llei electoral i la distribució territorial per vegueries semblava que serien dues de les prioritats parlamentàries del 2010, any d’eleccions, però, de moment, les vegueries ja han quedat amagades a un calaix, no fos cas que afrontar els problemes fos la feina a fer per un governant!  Noti’s ironia en l’anterior sentència.

Pel que fa a la llei electoral, cada partit té la seva proposta. És, per a ells, una llei clau. A grans trets, és fàcil de pensar que CiU i PSC busquin una llei que premiï els partits grans (ells), mentre que la resta busquin la manera en què puguin treure més representació. De la mateixa manera que premiar l’àrea metropolitana seria la idea del PSC, que és on hi té concentrat el seu vot, mentre que Esquerra i CiU volen més representació de la resta de Catalunya. Ja no és qüestió de partits, sinó de persones, que cadascú pot tenir en ment el que ell creu que seria el sistema electoral més idoni per a Catalunya. Fa uns dies, el president Ernest Benach, reclamava en un article a La Vanguardia la necessitat de fer aquesta llei per adaptar la política catalana als nous temps.

L’actual sistema

Actualment, el Parlament de Catalunya està format per 135 diputats. 85 són triats a la circumscripció de Barcelona, 17 a la de Girona, 15 a la de Lleida i 18 a la de Tarragona. És, de fet, la mateixa fórmula que s’usa per a les eleccions espanyoles. Aquests es distribueixen per la llei d’hondt. Així ha funcionat durant 30 anys. Així doncs, s’ha de triar una llista tancada i, en funció dels X diputats d’aquella llista, entren al Parlament X persones d’aquell partit. Amb quina proporció representen el territori? Ha de ser 135, el nombre de diputats?

D’entrada, doncs, definir els escons ja serà un primer dilema. A partir d’aquí, caldrà definir les circumscripcions. En aquest sentit tinc clar que la meva proposta és d’un diputat per comarca, al mateix temps que caldria fer excepcions com seria més d’un diputat a comarques molt poblades, o bé un diputat per districte a la ciutat de Barcelona

La proposta

Vull, per tant, que l’Alt Penedès pugui triar el seu representant (o seus) al Parlament de Catalunya de manera directa. I aquesta persona hauria de defensar clarament els interessos del territori, anar-hi, veure’l, i discutir amb els ciutadans. Això seria una proximitat real. Potser, doncs, el sistema polític que més s’hi adaptaria, pel meu gust, seria l’alemany (el canvi no seria tan de cop) o bé el britànic, en què s’escullen únicament els representants dels 646 districtes i que desprès, a banda de fer política nacional, ha de respondre en el seu àmbit. Per qui no sàpiga què és això de respondre al territori, que vegi el paper del ministre Simon Foster a la pel·lícula In the loop i ho entendrà ràpid.

Actualment, l’Alt Penedès té diversos ciutadans al Parlament: Joan Raventós (CiU), Roberto Labandera [bloc] (PSC), Miquel Carrillo [bloc] (ERC) i Dolors Montserrat (PP). Aquestes persones ocupen un escó al Parlament pel fet, directe, de ser de l’Alt Penedès? No. Aquestes persones defensen allà els interessos de la comarca? No, directament. He pogut jo, com a ciutadà de l’Alt Penedès triar-los a ells enlloc d’uns altres? No.

El que m’agradaria, doncs, és que d’entre aquests quatre noms (o els que siguin) en surti elegit un representant de la comarca, a qui el ciutadà se li pugui adreçar, cada setmana, per plantejar-li qüestions o demanar-li comptes sobre què fa a la cambra catalana. Que tinguin el seu despatx a la comarca, que treballin el terreny. De ben segur que un model així acostaria la política nacional al ciutadà i, a més, l’elecció seria molt més disputada i amb criteris més clars sobre l’eficiència d’aquell representant. És utòpica, aquesta proposta?