Conversa amb el Diputat Miquel Carrillo

Arran del post que vaig publicar fa uns dies sobre el meu punt de vista de com m’agradaria que fos la representativitat del Penedès al Parlament, dos dels quatre diputats de l’Alt Penedès que cito al post se’m van adreçar oferint-me la possibilitat de parlar personalment de temes polítics. Aquesta és una de les reinvindicacions que faig a la classe política, la d’adreçar-se i oferir diàleg, conversa.

Per això, dimecres em vaig trobar amb en Miquel Carrillo, del grup parlamentari d’Esquerra [bloc]. Ell és de Gelida, poble del que en va ser alcalde durant 3 anys i on va fundar la ràdio municipal, una referència a la comarca. La trobada la vam fer a la seu d’Esquerra a  Sant Sadurní. Carrillo és el diputat d’aquest partit que té assignats els territoris de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf, perquè és l’únic diputat d’aquests territoris a la Cambra. La oficina parlamentària d’aquest diputat consisteix en moure’s al lloc on els ciutadans el puguin requerir per anar a conversar, escoltar, o atendre’ls. I m’explicava que habitualment es troba amb ciutadans que li volen acostar els seus problemes. Al Parlament de Catalunya, Carrillo és portaveu a les comissions d’Agricultura i de Cooperació, i coordinador de l’Intergrup per la pau i la llibertat al Sahara.

Del que menys vam parlar és de la llei electoral i sobretot vam parlar molt sobre el Penedès. La Vegueria Penedès, que va pel camí de no existir mai, va ser un tema estrella de la nostra conversa. En aquest post en parla, del Penedès, i ve a ser el que em va comentar. Un altre dels temes que vaig aprofitar per comentar-li, és l’aplicació de l’article 6.4 de la llei d’Universitats. L’anterior comissionada, Blanca Palmada, s’havia compromès públicament a tirar endavant un decret per fer-ho possible, però tot això ha quedat en paper mullat. Aquí en deixo informació al respecte.

Em va agradar parlar una estona amb aquest diputat, que tot just en aquell moment ens varem conèixer. Entre d’altres temes varem comentar qüestions de les coses que fa el Parlament. Recomano a aquells que tinguin alguna inquietud política, però sobretot també a aquells a qui els agradi debatre temes polítics o posin en dubte la feina del Parlament, que parlin amb algun diputat. De la seva zona, del seu àmbit. Si aquest és accessible, es presta a dialogar, veuran com també són persones.

Vull el meu diputat

El Parlament de Catalunya s’hi vol posar de debò per aconseguir una llei electoral pròpia. La llei electoral i la distribució territorial per vegueries semblava que serien dues de les prioritats parlamentàries del 2010, any d’eleccions, però, de moment, les vegueries ja han quedat amagades a un calaix, no fos cas que afrontar els problemes fos la feina a fer per un governant!  Noti’s ironia en l’anterior sentència.

Pel que fa a la llei electoral, cada partit té la seva proposta. És, per a ells, una llei clau. A grans trets, és fàcil de pensar que CiU i PSC busquin una llei que premiï els partits grans (ells), mentre que la resta busquin la manera en què puguin treure més representació. De la mateixa manera que premiar l’àrea metropolitana seria la idea del PSC, que és on hi té concentrat el seu vot, mentre que Esquerra i CiU volen més representació de la resta de Catalunya. Ja no és qüestió de partits, sinó de persones, que cadascú pot tenir en ment el que ell creu que seria el sistema electoral més idoni per a Catalunya. Fa uns dies, el president Ernest Benach, reclamava en un article a La Vanguardia la necessitat de fer aquesta llei per adaptar la política catalana als nous temps.

L’actual sistema

Actualment, el Parlament de Catalunya està format per 135 diputats. 85 són triats a la circumscripció de Barcelona, 17 a la de Girona, 15 a la de Lleida i 18 a la de Tarragona. És, de fet, la mateixa fórmula que s’usa per a les eleccions espanyoles. Aquests es distribueixen per la llei d’hondt. Així ha funcionat durant 30 anys. Així doncs, s’ha de triar una llista tancada i, en funció dels X diputats d’aquella llista, entren al Parlament X persones d’aquell partit. Amb quina proporció representen el territori? Ha de ser 135, el nombre de diputats?

D’entrada, doncs, definir els escons ja serà un primer dilema. A partir d’aquí, caldrà definir les circumscripcions. En aquest sentit tinc clar que la meva proposta és d’un diputat per comarca, al mateix temps que caldria fer excepcions com seria més d’un diputat a comarques molt poblades, o bé un diputat per districte a la ciutat de Barcelona

La proposta

Vull, per tant, que l’Alt Penedès pugui triar el seu representant (o seus) al Parlament de Catalunya de manera directa. I aquesta persona hauria de defensar clarament els interessos del territori, anar-hi, veure’l, i discutir amb els ciutadans. Això seria una proximitat real. Potser, doncs, el sistema polític que més s’hi adaptaria, pel meu gust, seria l’alemany (el canvi no seria tan de cop) o bé el britànic, en què s’escullen únicament els representants dels 646 districtes i que desprès, a banda de fer política nacional, ha de respondre en el seu àmbit. Per qui no sàpiga què és això de respondre al territori, que vegi el paper del ministre Simon Foster a la pel·lícula In the loop i ho entendrà ràpid.

Actualment, l’Alt Penedès té diversos ciutadans al Parlament: Joan Raventós (CiU), Roberto Labandera [bloc] (PSC), Miquel Carrillo [bloc] (ERC) i Dolors Montserrat (PP). Aquestes persones ocupen un escó al Parlament pel fet, directe, de ser de l’Alt Penedès? No. Aquestes persones defensen allà els interessos de la comarca? No, directament. He pogut jo, com a ciutadà de l’Alt Penedès triar-los a ells enlloc d’uns altres? No.

El que m’agradaria, doncs, és que d’entre aquests quatre noms (o els que siguin) en surti elegit un representant de la comarca, a qui el ciutadà se li pugui adreçar, cada setmana, per plantejar-li qüestions o demanar-li comptes sobre què fa a la cambra catalana. Que tinguin el seu despatx a la comarca, que treballin el terreny. De ben segur que un model així acostaria la política nacional al ciutadà i, a més, l’elecció seria molt més disputada i amb criteris més clars sobre l’eficiència d’aquell representant. És utòpica, aquesta proposta?