Decidir la notícia

Els mitjans de comunicació són focus que enlluernen una part de la realitat. I la llum no és blanca, ni és pura ni arriba a tot arreu. D’aquí que hagin d’exposar un seguit d’històries, en un espai molt més limitat que el que els propis periodistes volem.
Què és notícia i què no ho és? O, millor dit, per què A surt al diari i B no? Aquesta és una qüestió que ha de respondre cada responsable editorial de qualsevol publicació. També d’aquesta. Perquè s’escriu això?

OBJECTIVITAT?
Qualsevol publicació té una finalitat, sempre molt legítima i vàlida: guanyar diners, influenciar un públic, rebre determinats suports… I, en funció d’això, fan i desfan. D’entrada, però, és important invalidar ràpidament un concepte que de ben segur a més d’un lector se li ha vingut al cap en llegir aquestes primeres línies: objectivitat. La objectivitat és una utopia. Només els objectes són objectius. De manera, que no es pot pretendre que un mitjà o un periodista, un subjecte, al cap i a la fi, sigui objectiu.

Qualsevol cosa publicada passa per un o més d’un filtre. Un diari té el seu editor, director, caps de secció i redactor. I, pel mig, els intermedis que facin falta. Tot això té per objectiu explicar unes històries en un espai determinat. Per tant, caldrà fer de tisores. Per què té més espai el futbol que l’hoquei patins? Per què es parla d’unes entitats i no d’unes altres? Aquests càrrecs d’un diari són els que acaben decidint de què es parla i de què no, i també amb quin enfocament es fa.

Al cap i a la fi, el millor, en el meu parer, és conèixer la opinió del cronista que ha assistit als fets. Ell ha de validar, jutjar, explicar el què ha passat. Sense mentir, sense invencions, però amb les concrecions que desitgi. El sol fet d’escollir un titular envers un altre, per exemple, ja és una manipulació. Entengui’s, aquest terme, en un sentit positiu.

Això és, a la pràctica, el què acaba passant als mitjans de comunicació. No debades, existeixen uns criteris teòrics que ajuden a explicar perquè un fet acaba sent il·luminat pels focus dels mitjans de comunicació.

CRITERIS ESTÀNDARDS
Aquests criteris són elements per crear una notícia. I quants més criteris compleixi un esdeveniment, més possibilitats té que sigui notícia. La novetat és el primer criteri. Quan més recent sigui un fet, més noticiable pot ser. Un altre criteri és el de Proximitat. Aquest és clau, i més en mitjans d’àmbit petit. Un mitjà de Figueres, per exemple, difícilment donarà ressò d’un fet que passi a l’altre punta del país, a menys que afecti o tingui com a protagonista, és clar, un personatge de la població.

Però el conflicte, o la raresa, també són elements molt vàlids per discernir allò que és noticiable d’allò que no. Llegeixi’s morbo, si ho prefereixen, però la cosa va més enllà. Si entenem el negoci de la informació com explicar històries, i no de repetir sempre el mateix, els conflictes són històries apassionants estructuralment. Compleixen el guió previst: hi ha uns personatges, una disputa i finalment s’acaba amb una resolució. És com veure una pel·lícula.

Els recursos, la periodicitat, o l’especificitat del mitjà també seran criteris decisius alhora de decidir què acabarà esdevenint notícia o no. La persona que condueix el focus té una ma i molts fronts per enlluernar, com veiem.
A tot això, els mitjans acaben marcant l’agenda dels temes públics. Almenys, aquesta hauria de ser una ambició. A través dels seus reflexos, ser capaços que el que publiquen esdevingui un nutritiu debat entre els ciutadans. Serà símbol d’influència del mitjà. Uns mitjans que s’han de basar en uns eixos de rigorositat, de compromís amb el seu país, perquè no deixen de ser un element clau de construcció nacional. Sigui quina considerin que sigui la seva nació. Cal que generin credibilitat entre el seu públic. I cal que més autocrítica entre uns mitjans que, precisament, sembla que cada cop perden més aquesta pretesa influència.

Article publicat a la revista RELATS del mes d'abril.

Amb quin rumb navega Joan Laporta?

Joan Laporta ha fet avui, de manera molt explícita, el seu salt al mar polític. La forta expectativa que aquest pas ha generat li ha suposat més un problema que un benefici. Després de dies comentant que s’ho estava pensant però que no sabia res del cert, ho ha fet, i per internet.

Des de dijous, el web laporta2010.cat anunciava amb un compte enrere que avui a les 12 del migdia passaria alguna cosa. Per això, la xarxa s’ha revolucionat a l’hora H. I Laporta ha saltat al mar havent-se deixat el banyador a casa, sense saber si tenia benzina a la moto aqüàtica (dic moto perquè, de moment, va sol), ni veure que les onades anaven mogudes. Tanta expectació se li ha girat en contra perquè…

  1. 1. La xarxa l’estava esperant i a les 12 en punt els internautes ja teclejaven laporta2010.cat i no s’hi trobaven res. A vegades sortia la pàgina desfigurada. A vegades ni això.
  2. 2. La gran majoria de comentaris anaven en sentit negatiu, fins el punt que el hastag #laporta2010fail ha agafat molta volada a Twitter. A causa d’això, també han rebut crítiques l’empresa de disseny web que li ha desenvolupat el projecte, Güell Consulting, i la de l’allotjament, Arsys, una de les millors d’Espanya.
  3. 3. L’ambició els ha pogut, i de seguida han argumentat l’error dient que era un allau de visites. Fins i tot n’han dit una xifra: 6.000 visites per minut durant la primera hora!! Un número que també ha provocat certa mofa. Per molta expectació, fins que no me la demostrin no me la creuré.
  4. 4. Laporta ha mostrat els canals que usarà (Twitter, Facebook, Youtube) però li falta consolidar i concretar els arguments. On és el contingut? De moment només n’exhibeix un: llibertat per Catalunya. Això ho volem molts, però com, a quin preu i perquè amb en Jan Laporta?

Amb tot plegat ha quedat clar el què una persona m’explicava i argumentava fa unes setmanes: Joan Laporta és el català més conegut arreu del món segons els inputs dels clippings de premsa. I qui més qui menys vol seguir-li els moviments.

Laporta ha estat el president del millor Barça de la història i un personatge que ha generat controvèrsia. I això només ho aconsegueix qui fa coses, qui parla, qui diu, qui pren decisions. I ara vol fer el pas de passar a la política activa, després de dirigir l’entitat més important del país. Un Barça molt gran a nivell mundial. En contra del que diuen moltes veus, crec que el Barça està més globalitzat que mai però no desvincula la seva identitat en el catalanisme. Una identitat que el club no ha de perdre, malgrat que pel que veig pel Twitter molts aficionats espanyols reclamen a determinats precandidats a les eleccions del 13J que els ‘estimin’ més. Potser a algú li sap greu que un català es passegi més per la ONU que per la Feria de Abril de Sevilla?

Alguaire: Un Dia Històric

Diumenge vaig tenir la oportunitat, la gran sort, d’anar amb el vol inaugural Barcelona-Lleida que va servir per donar el tret de sortida a l’aeroport d’Alguaire, de Lleida-Pirineus. Va ser una experiència molt bonica i, en arribar a Lleida, vaig notar que allò que estava vivint era un dia històric.

De bon matí ens vam plantar a l’aeroport del Prat. Ens havien convocat a les deu, i el vol va sortir a les 11:40. No deixava de sorprendre’m el perquè sortíem des de la Terminal B de la T2, tenint una flamant T1 recentment inagurada, que hagués tingut, també, el seu simbolisme, per donar el relleu de la terminal nova a la més nova a partir d’ara. Nombrosos periodistes recollíem allà els bitllets i les acreditacions per l’acte. L’avió va volar mig buit, amb els periodistes al final de tot i les autoritats i sèquits respectius al davant. No vaig controlar el temps del vol, però el que és cert és que va ser molt ràpid. Tot i així, va sobrevolar Lleida ciutat i l’aeroport fins a tres vegades per tal que els mitjans gràfics poguessin prendre’n imatges. L’avió va ser un Airbus A320 de Vueling.

En arribar a Lleida, els bombers van batejar el primer vol comercial a aquell aeroport. El que més em va sorprendre fou veure una nombrosa massa de gent, en tot el perímetre de l’aeroport. Els ciutadans i ciutadanes de les comarques de Lleida no es volien perdre aquell moment. L’aeroport d’Alguaire connectarà les terres de Ponent amb el món. És una porta més per a ells, per a Catalunya. Un nou aeroport amb connexions a l’estranger és una molt bona notícia pel país. Per això, en veure tanta gent expectant de l’arribada d’aquell primer avió, se’m va posar la pell de gallina. Estava vivint, en primera persona, un dia històric per Catalunya.

Un cop tots els periodistes i mitjans gràfics ens vam instal·lar a la pista, la porta de l’avió es va obrir perquè baixessin el president de la Generalitat, Jose Montilla, juntament amb el President del Parlament, Ernest Benach, el vicepresident del Govern, Carod-Rovira, i el conseller PTOP, Joaquim Nadal. La foto buscada: els quatre governants, baixant del primer vol comercial a Alguaire.

Un cop fetes totes les salutacions, torn per a uns discursos. És el momentum llarg i farragós. Mentre un parlava, la resta al darrera, escoltant… alguna ganyota. Els discursos van transcórrer damunt un escenari amb un backdrop preparat per a la ocasió. No hi van faltar autoritats com el cap de govern d’Andorra, el conseller d’Agricultura, el president d’Spanair, Ferran Soriano, i el president de Vueling, Josep Piqué, que va fer una salutació a dalt l’avió.

Mentrestant, en una sala de l’aeroport, Segre ràdio, Lleida Televisió i Catalunya Ràdio tenien els seus estudis mòbils habilitats. TV3 i la televisió andorrana també van efectuar un important desplegament tècnic i humà. Prop de 200 periodistes havien estat acreditats. Una nota més del moment.

Finalment, els periodistes vam tornar a Barcelona en autocar, Montilla i Benach en els seus cotxes oficials, però… on era Carod-Rovira? Ja durant els parlaments vaig buscar-lo per fotografiar-lo, i no hi havia manera de veure’l. Més tard vaig sentir que havia marxat novament cap al Prat perquè havia de volar cap a Senegal. I, avui, La Vanguardia explica que el retorn l’havia fet en helicòpter. Carod sabia de la importància de la foto a Alguaire en un moment com aquell. I Toni Aira ho explica al seu bloc.

Fotos pròpies

Vídeo de l’ACN

PD: I un agraïment molt especial a Roger Melcior, ideòleg i company d’aquesta escapadeta, i a Ramon Masip, per la seva col·laboració en la producció.